jueves, 24 de febrero de 2011

Busquets a la UAB

UAB
Sergio Busquets: “Estoy aquí tomando algo pfff, no voy a estar trabajando”
El centrocampista del Barça se niega a responder unas preguntas a dos estudiantes de periodismo
El jugador se encontraba hoy, sobre las cuatro de la tarde, sentado con tres chicas en la terraza del bar Punt de trovada Frankfurt de la Vila Universitaria de la Autónoma. Busquets ha aceptado hacerse unas fotos pero no ha querido responder a nada. Ha alegado que se encontraba en su tiempo libre y se ha mostrado un poco molesto.
El joven futbolista de Badía del Vallés compartía la tarde con tres supuestas amigas en el bar de la Vila, infiltrado en el ambiente estudiantil,  mezclándose con la multitud y causando sensación de sorpresa entre los jóvenes. Nadie se atrevía a acercarse a él hasta que dos estudiantes de periodismo han tomado la iniciativa.
El acercamiento ha sido tenso y poco fluido debido a la posición distante del jugador. Ante la iniciativa de las dos “jóvenes periodistas” de mantener un pequeño diálogo, el jugador se ha mostrado tímido y a posteriori, tajante: “Estoy aquí tomando algo pfff, no voy a estar trabajando. Una foto sí, pero preguntas no”.


Miriam Gou Núñez
Clara Adell Martín

miércoles, 9 de febrero de 2011

Xile

Vint-i-set persones, un únic somni
Aquest passat mes de gener ha estat el mes més intens de la meva vida. Un cúmul de sensacions s’encenien al meu interior només de pensar que s’estava fent realitat el meu somni: fer periodisme, aprendre i, sobretot, viure les notícies en primera persona.
El dia 9 de gener començava la nostra aventura: Xile ens esperava. Un país que encara patia les terribles conseqüències del tsunami que tot just ara farà un any acabava amb moltes vides, molts somnis i moltes il·lusions. Sota el lema “Crónica de la reconstrucción” vint estudiants de diferents edats i carreres (quasi totes de la branca de comunicació) i set professors, ens endinsàvem en un viatge que donaria un gir enorme a la nostra visió del món. Un viatge que faria brotar l’estimació cap el nostre ofici, l’ofici del bon periodista, i que ens ajudaria a reconstruir-nos i a entendre que, per jutjar, primer s’ha de poder viure allò que jutges.
Durant aquests intensos deu dies, la il·lusió, l’empenta i les ganes van fer del dia a dia una meravella. És impressionant la compenetració que pots arribar a tenir amb algú que tot just acabes de conèixer quan saps que comparteixes un mateix somni, unes mateixes inquietuds.
Un cop viscuda aquesta inoblidable experiència, una gran part de mi em diu que he de destacar un moment que (crec que per a tots) va estar el més emotiu i, gràcies al qual vam ser conscients de “la sort” que tenim de poder ser qui som: la nostra visita a Lebu, una de les ciutats més afectades pel terratrèmol i posterior tsunami. Si hagués de descriure aquells pocs instants que vam compartir amb la gent de Lebu, se’m faria difícil escollir les paraules dins de l’enorme cúmul de sensacions que van néixer dins meu. Dolçor, amor i, sobretot, RESPECTE. Un respecte que jo fins a les hores desconeixia. Respecte a la vida. La gent de Lebu i els seus infants ens van ajudar a obrir els ulls i a començar la nostra pròpia reconstrucció. Ells estaven reconstruint el país, la qual cosa comportava reconstruir les seves vides i, sense adonar-se’n, ens van donar la clau per reconstruir-nos a nosaltres mateixos i, sobre totes les coses, a aprendre a valorar el millor que tenim, la VIDA.
Ara sé del cert que això no s’ha acabat... que tot just acaba de començar. Aprofito per donar les gràcies a tothom que em va acompanyar en aquest viatge que duu nom d’estrella.