Se ha producido un error en este gadget.

viernes, 11 de noviembre de 2011

Sucesos

Mueren unos 60 indígenas tras el enfrentamiento de las tribus Tiguïno y Tagaeri

La intangible reserva amazónica ecuatoriana se ve afectada por la lucha de la comunidad Huaorani
Dos grupos indígenas pertenecientes a la comunidad Huaorani se han enfrentado hoy en Ecuador. La tribu de los Tigüiño se ha impuesto ante los Tagaeri y se han producido fatales consecuencias: se calcula que han muerto entre 52 y 60 personas decapitadas. Es la primera vez que se enfrentan miembros de la misma nacionalidad y del mismo tronco antropológico.

Tribu Tagaeri
Tribu Tiguino











El presidente de la Nacionalidad Huaorani de la Amazonía Ecuatoriana (DNHAE), Armando Boya, responsabiliza de lo ocurrido a las empresas madereras del sector, interesadas en ampliar su intervención forestal en la reserva de los Tagaeri.

 Las investigaciones policiales están siendo lentas ya que el lugar del suceso se encuentra en la intangible reserva delos Tagaeri, a orillas del río Tiwino, en el Parque Nacional de Yasuni. Las autoridades señalan que el jefe guerrero Omene Ima habría sido quien lideró el ataque contra los guerreros de la tribu Tagaeri.


Ver mapa más grande

martes, 27 de septiembre de 2011

'Renovarse o morir'

Hola (de nuevo)
Horas y horas delante del PC buscando CAMBIOS; editar de nuevo fondos, entradas, crear páginas etc. Todo ello con una única intención: seguir aprendiendo e intentar absorber la mayor parte de lo que me rodea.
Esta vez sí: actualidad, día a día, estudios y Recvll de Blanes.

jueves, 24 de febrero de 2011

Busquets a la UAB

UAB
Sergio Busquets: “Estoy aquí tomando algo pfff, no voy a estar trabajando”
El centrocampista del Barça se niega a responder unas preguntas a dos estudiantes de periodismo
El jugador se encontraba hoy, sobre las cuatro de la tarde, sentado con tres chicas en la terraza del bar Punt de trovada Frankfurt de la Vila Universitaria de la Autónoma. Busquets ha aceptado hacerse unas fotos pero no ha querido responder a nada. Ha alegado que se encontraba en su tiempo libre y se ha mostrado un poco molesto.
El joven futbolista de Badía del Vallés compartía la tarde con tres supuestas amigas en el bar de la Vila, infiltrado en el ambiente estudiantil,  mezclándose con la multitud y causando sensación de sorpresa entre los jóvenes. Nadie se atrevía a acercarse a él hasta que dos estudiantes de periodismo han tomado la iniciativa.
El acercamiento ha sido tenso y poco fluido debido a la posición distante del jugador. Ante la iniciativa de las dos “jóvenes periodistas” de mantener un pequeño diálogo, el jugador se ha mostrado tímido y a posteriori, tajante: “Estoy aquí tomando algo pfff, no voy a estar trabajando. Una foto sí, pero preguntas no”.


Miriam Gou Núñez
Clara Adell Martín

miércoles, 9 de febrero de 2011

Xile

Vint-i-set persones, un únic somni
Aquest passat mes de gener ha estat el mes més intens de la meva vida. Un cúmul de sensacions s’encenien al meu interior només de pensar que s’estava fent realitat el meu somni: fer periodisme, aprendre i, sobretot, viure les notícies en primera persona.
El dia 9 de gener començava la nostra aventura: Xile ens esperava. Un país que encara patia les terribles conseqüències del tsunami que tot just ara farà un any acabava amb moltes vides, molts somnis i moltes il·lusions. Sota el lema “Crónica de la reconstrucción” vint estudiants de diferents edats i carreres (quasi totes de la branca de comunicació) i set professors, ens endinsàvem en un viatge que donaria un gir enorme a la nostra visió del món. Un viatge que faria brotar l’estimació cap el nostre ofici, l’ofici del bon periodista, i que ens ajudaria a reconstruir-nos i a entendre que, per jutjar, primer s’ha de poder viure allò que jutges.
Durant aquests intensos deu dies, la il·lusió, l’empenta i les ganes van fer del dia a dia una meravella. És impressionant la compenetració que pots arribar a tenir amb algú que tot just acabes de conèixer quan saps que comparteixes un mateix somni, unes mateixes inquietuds.
Un cop viscuda aquesta inoblidable experiència, una gran part de mi em diu que he de destacar un moment que (crec que per a tots) va estar el més emotiu i, gràcies al qual vam ser conscients de “la sort” que tenim de poder ser qui som: la nostra visita a Lebu, una de les ciutats més afectades pel terratrèmol i posterior tsunami. Si hagués de descriure aquells pocs instants que vam compartir amb la gent de Lebu, se’m faria difícil escollir les paraules dins de l’enorme cúmul de sensacions que van néixer dins meu. Dolçor, amor i, sobretot, RESPECTE. Un respecte que jo fins a les hores desconeixia. Respecte a la vida. La gent de Lebu i els seus infants ens van ajudar a obrir els ulls i a començar la nostra pròpia reconstrucció. Ells estaven reconstruint el país, la qual cosa comportava reconstruir les seves vides i, sense adonar-se’n, ens van donar la clau per reconstruir-nos a nosaltres mateixos i, sobre totes les coses, a aprendre a valorar el millor que tenim, la VIDA.
Ara sé del cert que això no s’ha acabat... que tot just acaba de començar. Aprofito per donar les gràcies a tothom que em va acompanyar en aquest viatge que duu nom d’estrella.


domingo, 28 de noviembre de 2010

Correus a les eleccions catalanes de 2010

ELECCIONS CATALANES 2010

Correus, Una minoria imprescindible per al bon funcionament de la majoriaL’empresa del Ministeri de Foment explica l’important paper que ocupa a les eleccions


Milers de treballadors de l’empresa Correus han treballat avui dia 28 de novembre de 2010 per fer possible el bon funcionament de la democràcia. Aquests funcionaris han demostrat que són imprescindibles per efectuar el correcte trasllat dels vots i tota la responsabilitat que això comporta.

lunes, 22 de noviembre de 2010

Blanes al Mundial de Karate

 “Es tot un orgull treballar amb gent com ells”


Els passats dies 21, 22, 23 i 24 d’octubre, alguns dels integrants del Club Karate-Do Blanes es van desplaçar fins a Portimaò (Portugal) per participar en una trobada única i que, segurament, marcaria un abans i un després en les seves vides: el 5è Campionat Mundial de Karate de la JSKA, un campionat que agrupà 25 països d’arreu del món i uns 500 participants.
Ara més que mai podem dir que Blanes compta amb joves karateques reconeguts a nivell Mundial (sí, tot i que sembli mentida, a Blanes hi ha més esports que el futbol i el bàsquet...).
La Carla Martínez i Montalván de 8 anys, en Zapicán Muíños i Durán d’11 anys, el Paolo Bisotti i Gutiérrez de 8 anys, l’Alejandro Miranda i Sanhueza de 14 anys, en Raúl Jarillo i  Anaya de 10 anys, el Jordi Requena i Nerín de 14 anys, el Christian José i Soler de 17 anys i la Jessica Cabrera i Baena de 23 anys han estat els representats del Club Karate-Do Blanes a nivell mundial; un clar exemple de perseverança, dedicació i la prova clau que demostra que l’esforç sempre dóna els seus fruits.
Després de 10 mesos de preparació, els karateques blanencs, representats per en Fernando López i Corregidor ( 5º Dan Shotokan) Instructor-Cap del Club i representant de la “ISKA Espanya” a l’esdeveniment, han demostrat que no es conformaven amb participar, ¡que anaven a per totes! I, ¿què millor prova que els dos ors, la plata i els dos bronzes que han portat a casa?
Dos dels petits del dojo, només amb  8 anys han evidenciat que el karate forma part d’ells. La Carla (Cinturó Verd 6º Kyu Shotokan), ha portat a casa una medalla d’or en la modalitat de Kata Femení Kyu i en Paolo (Cinturó Blau 5º Kyu Shotokan) una de bronze en Kata Masculí Kyu:“Ha estat una experiència única que tornaria a repetir demà mateix si pogués; a l’escola fins i tot em desafien i els meus amics encara no s’ho acaben de creure. A més, sé del cert que és tot un privilegi haver pogut gaudir d’una experiència com aquesta amb la meva edat. Ara em sento més fort, més valent, com si portés una armadura que em protegís en tot moment” , ens deia en Paolo.
 “Els meus pares i els meus amics cridaven el meu nom i em donaven ànims a l’hora de competir. Sense cap dubte ha estat el millor que em podia haver passat… he participat al mundial i l’he guanyat. A més, la medalla me la va entregar el Sensei Abe, que és un gran ídol per tots nosaltres, un mestre de mestres.
Després de tot, sempre quedarà a la meva memòria la frase que el meu entrenador, en Fernando tant em va repetir “farem un bon paper” i que finalment es va complir. Quan vaig guanyar, m’ho va tornar a recordar i no podia parar de plorar de l’alegria”, deia la Carla emocionada.
En Zapican (Cinturó Blau 5º Kyu Shotokan), també ha aconseguit una medalla d’or, en la modalitat Sanbon Kumite Masculí Kyu i una de plata en Kata : “Jo estava una mica desanimat, ja que em veia inferior als altres. Quan arribes a un lloc desconegut on hi ha tant de nivell i tanta gent que no coneixes, la preparació i l’entrenament de 10 mesos sembla que desapareixen per uns instants. M’enrecordo que just abans que diguessin el meu nom, li vaig dir al Fernando que no les tenia totes amb mi, que hi havia gent molt bona; ell, com sempre, em va dir “a per totes”, i em va repetir que confiava en mi”.
Per últim, l’Alejandro Miranda(Cinturó Negre 1º Dan Shotokan) que també ha tornat a casa amb un tercer lloc en la modalitat Kata Masculí Dan, creu que “és impressionant viure una situació com aquesta; és meravellós tornar al teu poble i que els més propers et felicitin; que es reconegui el treball fet durant tants i tants de dies, mesos i fins i tot anys. No ens hem d’oblidar que el principal element d’un bon resultat és la constància. Sense esforç res és possible, i aquest esforç, (i crec que en això tots hi estem d’acord) l’hem aconseguit no només en aquest 10 mesos en els quals hem pogut gaudir d’uns entrenaments exclusius per al campionat, sinó durant anys d’entrenament.”
Finalment, cal destacar que tots ells coincideixen en el fet que “gran part d’aquest triomf ha estat gràcies al Fernando”,  perquè com molt bé diu en Paolo “ell ens ha donat força en tot moment i ha estat al nostre costat, tot i que hi ha hagut dies durs. Tot el que sabem és perquè ell ho sap i ens ho ensenya.”
En Fernando només té elogis per als seus alumnes, als quals estima com una família. Com a valoració global expressa que “és tot un orgull treballar amb gent com ells”.
No em puc acomiadar sense donar l’enhorabona a tots els participants del Club (un club del qual jo també en soc partícip), que també són part de la meva família i a qui elogio pel seu magnífic paper en aquest 5è Campionat Mundial de Karate.
PD: Tothom es mereix reconeixement, i quan darrere hi ha un esforç tan gran... més encara!
En Paolo, alçant el cartell d'Espanya i la resta de participants darrere

                                    Tots els participants del campionat i algun col·laborador

jueves, 30 de septiembre de 2010

Pas a pas

Piquet Plaça Universitat  29-S
12.42h: Aparco a Aragó amb Balmes. Se senten xiulets, policia, molt de rebombori… Em dirigeixo cap a Plaça Universitat.
12.46h: Trobo farmàcies, bars i carnisseries oberts a Aragó.
12.46h: M’uneixo als manifestants que baixen per Rambla Catalunya.
12.51h: Passo davant dels manifestants per poder fer algunes fotografies. La veritat és que de moment hom actua d’una manera bastant pacífica.
12.53h: M’apropo al segon grup de manifestants a Gran Via.
12.57h: Arribo a Plaça Universitat. L’ambient encara està calmat però cada vegada hi ha més gent. Veig sobretot banderes de UGT, CCOO i USOC.
13.05h: La gent es situa davant de la universitat. Comencen a parlar els representants de cada sindicat. Parlen Joan Carles Gallego, Secretari General de CCOO, Isabel Pallarés, Secretaria general de CSC i José Maria Álvarez, Secretari General de UGT. És gairebé impossible sentir el que diuen.
13.26h: La gent s’aglomera a l’altre costat de la plaça. Comencen a veure’s altres banderes (banderes pirata, paraigües vermells i, fins i tot, banderes republicanes).
13.30h: Comencen els actes violents. Contenidors per terra, “petardos”, cops, corredisses davant de la policia i fins i tot vidres trencats. La gent està cada cop més revolucionada i sembla que el vandalisme cada cop es fa més present. Decideixo marxar.